logo

Cat / Esp / Eng

Entrevista:

Lluis Quilez, director de cinema

Lluis Quilez

Director de cinema. Guanyador del Trofeu Torretes de Curtmetratges amb l'obra "Yanindara"


Text: Àlex M. Franquet
Calella.


- Podries explicar l'origen de la idea de "Yanindara" i com sorgeix el guió?
La primera vegada que vaig veure un campament de gitanos de l'est, acampats amb les seves caravanes i furgonetes, va ser fa 6 anys. Per aquell temps, estava treballant en el meu primer curtmetratge com a director i al voltant d'una fàbrica abandonada situada als afores de Barcelona, ​​on estàvem rodant, hi havia un campament de gitanos emigrats de Romania. Cada dia, abans de començar a rodar, passava entre les caravanes i podia sentir com parlaven en una llengua incomprensible per a mi, veure com es aseaban al mig del carrer o fins i tot com preparaven el menjar. Ni la meva presència ni la de cap altre transeünt semblava importar i de cap manera podia alterar el que succeïa dins de la bombolla en la que ells vivien. Una bombolla que avui podia estar acampada a Barcelona, ​​demà a París o passat a Lisboa.

Mentre es va allargar la postproducció del meu primer curtmetratge vaig buscar una feina que em permetés tenir les jornades de dia lliures i que només em ocupés el torn de tarda nit. Vaig entrar a treballar en un videoclub. Allà, cada tarda, rebia la visita d'uns "petits invasors" dels que ja havia estat alertat pels meus companys d'altres torns: un grup de quatre nens gitanos d'entre 5 i 12 anys. Tres nens i una nena encarregada de tenir cura d'un nadó de mesos. Al principi, el seu principal objectiu es basava en entrar, "agafar" algun dels productes que teníem en venda (principalment llaminadures, llaunes de refrescos, patates fregides ...) i sortir corrent. Aquest tipus de petits furts mai es denuncien i era impossible aturar des de la part de darrere del taulell, estant sol a la botiga. No recordo què va ser, però de sobte els nens van preferir deixar de robar i quedar-se a mirar una de les pel · lícules que jo posava a la pantalla d'darrere del taulell, per passar entretingut les hores mortes. Tot i les limitades possibilitats de comunicació que hi havia entre nosaltres, ja que ells només sabien unes paraules d'espanyol, va començar a crear-se un vincle i fins a un cert companyerisme entre ells i jo. Ells em demanaven pel · lícules i jo les hi posava a canvi que no robessin. Aquest era el tracte. Al cap d'uns mesos, vaig deixar aquest treball i vaig deixar de veure aquests nens i aquí va acabar el meu contacte amb els romanesos d'ètnia gitana. Encara conservo el dibuix que em van fer el dia que els vaig dir que me n'anava.

Sis anys més tard, vaig decidir recuperar una idea que sempre m'havia rondat pel cap per a un nou curtmetratge. La idea consistia en una nena adolescent que té un do, una cosa que la fa especial, diferent, única però que en adonar-se que això la esclavitza decideix sacrificar. També parla, d'alguna manera, de la de la pèrdua d'allò màgic que tots tenim quan som nens i que s'esvaeix en entrar en el món dels adults. I finalment, que la tan anhelada llibertat de vegades només és una gàbia una mica més gran que la que hem fugit.

Sobre aquest punt de partida vam començar a treballar amb el meu guionista. De seguida ens vam adonar que tot i el component màgic / fantàstic de la història volíem abordar des del to d'un drama realista. Va ser llavors quan va aparèixer la idea que ens permetia combinar ambdós elements. Enmarcaríamos la història en un campament gitano. Un campament de gitanos de l'est. Nòmades que avui són aquí i demà pot estar acampats a qualsevol altra ciutat. La cultura gitana segueix sent a dia d'avui desconeguda i críptica per a la majoria de nosaltres. Podia ser interessant ensenyar la història que s'amaga darrere d'una de les nenes que demanen almoina al metro amb un nadó en braços. Donar la volta a aquest concepte i entrar dins de la seva bombolla.

Sempre és curiós i impredictible com s'alineen les idees durant el procés d'escriptura. Però un cop presa aquesta decisió tota la resta va sortir només. Les peces van encaixar de forma automàtica.

- Vas dir que el càsting (i la persona que et va portar) va ser una de les claus importants. D'on sacasteis a tots els actors? Com va ser el càsting? Pots parlar una mica més d'aquest aspecte.
Després sincronitzar una sèrie de factors conjunturals (sempre el finançament d'un projecte, i més d'un curtmetratge, acaba sent una suma de casualitats) i amb el suport d'uns productors que van apostar, des del coratge i l'amor, per la puresa de l'art cinematogràfic, per una pel · lícula de màxim risc, ens vam posar en marxa a la realització d'aquest curtmetratge. Allò que durant un temps només són paraules sobre unes fulles de paper s'ha de convertir en realitat, s'ha de materialitzar perquè es pugui dur a terme la traducció en imatges de la pel · lícula. Partint de la base que aquesta història només tenia sentit si reuníem un elenc de protagonistes i figurants que fossin gitanos romanesos, comencem el procés de recerca / càsting dels protagonistes. Havíem de trobar dos adolescents gitanos romanesos d'entre 13 i 15 anys. El primer pas va ser accedir als nuclis de gitanos romanesos de la ciutat de Barcelona i rodalies. Gràcies a l'ajuda de diversos estaments públics i l'àrdua tasca de Jordi Herreros, el director de producció, trobem els soterranis on vivien amuntegades, amb unes condicions de vida duríssimes, 30 persones en poc més de 60 metres quadrats. A poc a poc ens vam anar guanyant la confiança del nucli gitano romanès i van deixar de veure'ns com a uns extraterrestres que els proposaven abandonar la mendicitat i els furts durant uns dies per enrolar a fer una pel · lícula. El procediment era senzill, primer els preníem fotografies un a un, a casa, ja que era impensable treure'ls del seu entorn per realitzar un procés de càsting convencional. Com em vaig encarregar personalment d'aquest procés, si algú resultava especialment interessant intentava fer la xerrada, comunicar per tal de poder descobrir una mica més de la seva personalitat.

En un racó estava ella. Callada i tímida esperant el seu torn. Per descomptat vaig pensar que tenia alguna cosa especial. Només va ser una intuïció. Funciona així com un petit "flechazo". Van passar les setmanes i vam tornar a aquest soterrani per preguntar per aquesta noia. Tenia 15 anys i vivia amb la família del seu "marit". Estaven casats des de feia 3 anys.

Ens fem uns quants nois i noies a la localització que havíem triat per "muntar" el campament gitano que seria el decorat principal de la pel · lícula. Aquí els vaig fer una senzilla prova de càmera per veure com reaccionaven en ser filmats. Com sempre passa, veure aquestes proves en pantalla gran una vegada positivades al laboratori va ser revelador i vaig acabar de constatar l'enorme força que tenien Camèlia i Bulgar. La meva primera intuïció havia estat la correcta en aquest cas. Aquesta nena tenia la màgia en els ulls. Ells serien Yanindara i Jahvè.

- Creus que algun dels "actors" té futur?
Sincerament ho veig difícil és molt difícil canviar l'ordre de les coses per a ells. Van viure aquests dies com una aventura màgica i van donar el millor que tenien dins per la pel · lícula. Alguns d'ells, com ara la la nena que té un potencial evident si es treballés amb ella i es la polís, però una dona gitana ho té molt difícil per poder sortir-se del camí marcat per a ella.

- Treballar amb gent sense cap experiència com ells va ser fàcil?
Després d'haver escollit els protagonistes i mesura que ens aproximàvem al rodatge, vaig començar a treballar amb ells. Aconseguim un local per poder assajar prop de casa i cada tarda quedava amb ells per explicar-los la història i fer un simple teatret així com altres exercicis bàsics d'interpretació perquè prenguessin consciència d'ells mateix i del personatge que havien de interpretar. Guardo un bon record d'aquests dies i crec que aquí rau la base d'aquesta pel · lícula. Després, en el rodatge, no hi ha massa temps per provar coses o descobrir nous camins, així que tot el que hagis aconseguit obtenir dels teus actors en els assajos previs (sobretot en aquest cas en el que no són actors) va ser determinant per aconseguir la tan anhelada veritat. Encara recordo els dies en què començàvem tard a assajar perquè la policia havia detingut a algun dels dos nois durant el matí i el haver d'anar a la comissaria per esperar que els deixessin sortir i llevármelos directament al local d'assaig. Davant aquesta situació et planteges, més que mai, quin sentit té fer cinema, i quines són les coses realment importants de la vida.

Un dilluns començàvem a rodar. Era diumenge a la tarda els vaig anar a buscar a casa. En lloc d'anar a assajar com de costum, me'ls vaig portar al cinema. Vam anar a un gran centre comercial a veure la pel · lícula guanyadora de l'Oscar d'aquest any. Era la primera vegada en la seva vida que entraven en una sala de cinema. Els va encantar l'experiència i, d'alguna manera, crec que van acabar d'entendre que d'això anava el que anàvem a fer els propers dies.

- Suposo que estàs content amb l'impacte de "Yanindara". Quin recorregut més creus que pot tenir el projecte?
De moment està funcionant bé en festivals. Crec que no és un curt fàcil per al públic per la seva durada, per l'idioma (gitano romaní) i per la duresa del final, però tot i això està sent premiat i això sempre és motiu d'alegria. Crec que la història és universal i per això arriba. Espero que segueixi la bona ratxa durant els mesos que encara li queda al circuit nacional i internacional.

- Pots explicar alguna anècdota o algun moment curiós del rodatge?
Va ser complicat rodar les escenes amb el gatet, treballar amb animals sempre és difícil. A part d'això les coses van ser més fàcils del que podríem haver pensat. L'escena en la qual els dos joves fan l'amor va costar bastant i vaig haver de tornar a repetir un altre dia ja que no estava satisfet amb el material rodat. Així que un dia després d'acabar amb la fotografia principal em vaig anar al camp amb un equip super reduït, en pla cinema de guerrilla a rodar aquests plans. Els nens en un ambient d'intimitat i sense la pressió de tenir a tot un equip de rodatge pendents complir i em van donar el que esperava d'ells.

- Finalment, preguntar també pel Festimatge i què et sembla. Si vas tenir temps de veure alguna exposició de fotografia, què et va semblar?
Li tinc un especial afecte al Festimatge. Ja havia estat al festival 3 anys enrere amb la meva anterior curt AVATAR que també va guanyar. El tracte amb l'organització és excel · lent i aconsegueixen crear un clima de familiaritat i companyonia entre participants i el poble de calella que crec que és molt valuós. Espero que el festival segueixi treballant en aquesta direcció per molt temps ja que pot esdevenir un festival de referència a Catalunya.