logo

Cat / Esp / Eng

Entrevista:

Enrique Pérez de Rozas: "La fotografia de premsa pot tenir més o menys qualitat, però reflecteix el moment oportú".

Enrique Pérez de Rozas

Enrique Pérez de Rozas és membre de la saga de fotoperiodistes més important de Catalunya i d'Espanya. L'arxiu de fotos de la família Pérez de Rozas és, en bona mesura, un arxiu de la vida catalana del segle XX.

Sent un amic de la ciutat de Calella des dels anys cinquanta, era obligat que Enrique Pérez de Rozas portés al Festimatge 2009 una petita mostra de l'immens llegat de la seva família, de les fotos que han estat testimoni del seu temps.


Text: Àlex M. Franquet
Calella.


- Com és l'exposició que ha portat al Festimatge?
- Està ordenada cronològicament en cinc èpoques. Comença amb l'Exposició Universal de Barcelona de 1.929 i la monarquia d'Alfons XIII. Hi ha fotos de la inauguració de l'Estadi de Montjuïc i les obres d'aquest temps. En el bloc dedicat a la República es poden veure fotos de Companys i Macià en els seus mítings i els seus discursos en les places de toros.

- I del franquisme?
- De Franco només hi ha dos o tres fotos. En una està amb l'alcalde de Barcelona i una altra, entrant a Barcelona amb el cotxe. D'aquests temps, tenim també una foto de l'Abat Escarré de Montserrat, de quan el van expulsar. La va fer el meu germà Carles a l'aeroport perquè li van donar una delació.

- Els famosos que van retratar són un altre atractiu d'aquesta exposició.
- Tenim a alguns dels més importants que van passar per Barcelona. Hi ha qente com l'astronauta Neil Armstrong, Frank Sinatra, Ava Gardner o les performances de Dalí. L'arribada dels Beatles va ser fantàstica, fins al punt que vaig estar dos dies seguint-los per la ciutat.

- Amb l'arribada de la democràcia, vostès van captar aquella ebullició.
- Ho vam intentar resumir tot. Com una foto d'Adolfo Suárez parlant amb Jordi Pujol o la manifestació del milió de persones de 1977 al Passeig de Gràcia. L'exposició acaba amb l'arribada de Tarradellas.

- Crec que aquesta foto Tarradellas té la seva història.
- Sí, en lloc de fer la foto del "Ja sóc aquí", el meu germà Carlos va preferir fer la foto del moment en què s'obria la porta de l'avió al Prat, el primer cop que trepitjava Catalunya. Per a la gent de certa edat, aquesta exposició servirà per recordar moments importants. Als joves els ha de servir per aprendre.

- I el Festimatge ens porta a Calella.
- És que quan em van proposar fer aquesta mostra al Festimatge vaig veure molt clar que encaixava i que era una bona idea. M'agrada la idea de contribuir a aquest festival de fotografia i cinema, i per la cultura en general, perquè és el que sempre ha hagut a Calella. Són gairebé 40 anys de concursos i certàmens i això es nota en l'experiència que té Foto Film, l'entitat organitzadora.

Història viva de la fotografia

- Vostè ha estat un observador privilegiat dels avenços tècnics que ha viscut la fotografia.
- És veritat. La primera revolució que jo vaig veure va ser quan va aparèixer el flaix. Cal tenir en compte que jo, que tinc 78 anys, vaig arribar a ajudar al meu pare portant un artefacte que funcionava amb magnesi. Amb un pistó, s'activava el magnesi. Els sis o set fotògrafs de premsa que havia en aquells dies s'acostaven amb les seves grans màquines. Ells obrien l'objectiu i jo disparava el magnesi. Havien de aprofitar perquè, al tercer tret, havia tant fum en l'ambient que no es podia fer res més.

- Per què notícies utilitzaven aquest flash de magnesi?
- En tot tipus d'esdeveniments. Llavors els negatius tenien molt poca sensibilitat. Eren de vidre i després van ser de cel · luloide, com ara. La sensibilitat d'aquests negatius era molt baixa, de 12 DIN. Ara hi ha alguns de 2.000 o 2.500 DIN. A nosaltres ens van prohibir fotos als partits de futbol amb flash.

- Per no molestar els jugadors.
- És clar, sobretot als porters. Tampoc ens deixaven fer-ho al tennis o al golf o en concert de música clàssica. Jo he fet fotos de grans concerts al Liceu i he hagut d'anar amb trípode perquè havia poca llum i calia fer les fotos amb més temps. Allà tampoc es podia fer fotos amb flash.

- I ara estem en plena era digital.
- Ha estat una cosa molt important per a la fotografia, no per al fotògraf, perquè ara resulta que qualsevol pot ser fotògraf. El meu pare ens deia sempre que els fotògrafs de premsa són diferents als altres per una cosa: són els únics fotògrafs que saben quan han de prémer el dit. Tu vas amb qualsevol màquina ara a qualsevol acte i algú farà vint fotografies. Jo faré tres, però sé que aquestes tres estaran fetes en el moment oportú.

- És la diferència que marca el professional.
- Potser la foto no és tan bona, però per al diari és el moment oportú. Per exemple, els fotògrafs mai arribem tard als llocs i ningú ens pot explicar el que ha passat. A casa meva ens trucaven per telèfon munts de companys plumífers, que són els periodistes que escriuen. Ens demanaven que els expliquéssim el que havia passat per a ells poder-lo escriure. Nosaltres no podíem fer tard, perquè la foto no es feia, es perdia. Ells sí podien permetre arribar tard.

- La fotografia de premsa és un món diferent.
- És molt diferent. En aquesta exposició es pot veure que la fotografia de premsa pot tenir més o menys qualitat, però que reflecteix el moment oportú de la foto.

- És una qüestió de tenir temps per treballar una foto o no.
- Exactament. Hi ha fotògrafs que fan grans fotografies però perquè tenen temps per fer-les. De la mateixa manera que als fotògrafs de veritat ens agrada més el blanc i negre que el color. Si més no als Pérez de Rozas ens agrada més el blanc i negre.

- Per què mantenen aquest romanticisme?
- El color és molt bonic però la meva cara no surt igual en blanc i negre. No surt la cara que tinc. El blanc i negre o et millora o et posa com un cromo.

- Amb la seva experiència, com veu el fotoperiodisme actual?
- Hi ha més especialització en temes concrets. El fotògraf està més professionalitzat i centrat en un tema. La meva família treballava per a quatre o cinc diaris de Barcelona i per l'agència EFE. Érem quatre germans i el meu pare. Ens repartíem la feina cada matí i cobríem tota mena d'actes.

- Ara no passa el mateix, certament.
- No Llavors, aquests diaris pagaven a un fotògraf i tenien fotos de quatre o cinc persones. Ara, no. "La Vanguardia" crec que té 12 o 13 fotògrafs. Dos o tres estan dedicats a l'esport. Dos o tres a successos. En la meva època, a l'agència EFE, érem dos fotògrafs per cobrir tota la informació que es produïa a Barcelona i Catalunya. El resultat va ser que fins que no vaig tenir 27 anys i em vaig casar, no vaig tenir ni tres dies de festa. Els caps de setmana hi havia més feina.

- Ho diu perquè els partits de futbol i l'esport es juga els caps de setmana.
- I perquè també se celebren molts actes culturals, entre ells aquest Festimatge. El Festimatge dura tot un mes, però la inauguració és en un cap de setmana. Per tant, el fotògraf ha d'estar en aquest moment. És una professió que, o la sents, o t'has de dedicar a una altra cosa. El fotògraf de premsa ho és per vocació. Nosaltres ho mamem del meu pare.

- I els seus nebots Emilio i Carlos, els néts del seu pare Carlos, seran els últims periodistes de la saga?
- Em sembla que no hi ha cap dels seus fills que vulgui ser periodista. La vida ja no és igual. No sé si algun dels seus fills canviarà d'idea i es dedicarà a això. La vida del periodista no és fàcil.

Calella

- La seva relació amb Calella ve de lluny.
- Sí, només n'hi ha prou dir que vaig fer el meu comiat de solter en un local de Calella anomenat Núria, al Passeig de Mar i porto 54 anys casat ... Després passava molts estius a l'Hotel Vila fins que em vaig comprar un pis a primera línia de dim Entauli una gran amistat amb Manel Vila, que per a mi ha estat com un germà i jo per a ell. Li vaig ajudar a organitzar les Festes de Primavera de Calella. En les rodes de premsa que organitzàvem al Far de Calella, venien 20 o 30 periodistes de Barcelona.

- Vostè va participar en un projecte que va poder canviar la història de Calella.
- Així és, amb un grup d'amics, com els germans Torrents, intentem fer un port esportiu durant el mandat de Bagó com a alcalde. L'enginyer cap del Port de Barcelona ens va fer un projecte i uns plànols. Un inversor alemany el finançava. Presentem la idea, però la gent gran de Calella va pensar que es perdrien la zona de les roques i al final no es va fer. "Salvem les Roques. Salvem les Roques ", deien. Bé, doncs les van salvar. Hauria anat a la zona on ara hi ha les platges nudistes, prop del túnel. Era el lloc perfecte perquè havia poca profunditat. Llavors només hi havia el Port d'Arenys i després es va fer el de Port Balís. Nosaltres pensàvem que hagués entrat més diners i, per tant, hauria canviat el turisme. Calella hagués tingut més atractius.