logo

Cat / Esp / Eng

Entrevista:

Vicens Tomàs i Pep Boix: 'Hem donat veu a la gent que va patir la guerra'

Pep Boix i Vicens Tomàs, co-directors del documental: "De Bòsnia a l'ictus"

Cementiri Potocari a Srebreniça


Text: Ramon Texidó - Diari Maresme
Calella.


En el marc del Festimatge 2013, la capella Sant Quirze de Calella acollirà el proper diumenge 7 d'abril, a les 18 h., la projecció del documental 'De Bòsnia a l'ictus'. El documental, codirigit pels malgratencs Vicens Tomàs i Pep Boix, segueix de prop l'experiència personal i professional del fotoperiodista Miquel Ruiz., tot recordant les seves vivències durant la guerra de Bòsnia (1992-1995) i la seva actual batalla contra un ictus cerebral que va patir l'any 2010. Els problemes de salut no han evitat, però, que en Miquel Ruiz s'hagi pogut retrobar amb la seva estimada Sarajevo, coincidint els actes del 20è aniversari de la guerra. 'De Bòsnia a l'ictus', produït per Baldufa Films, s'ha rodat a Girona, Fortià, Roses, Sarajevo i Srebrenica. El documental es va estrenar el passat 2 de desembre al Cinema Truffaut de Girona.

Com va sorgir la idea de relacionar la guerra de Bòsnia amb un ictus?

Vicens Tomàs (V.T.): L'ONG 'Fotògrafs per la pau' encapçalada per Miquel Ruiz va fer moltes activitats al meu municipi, Malgrat de Mar, i la relació amb Bòsnia va ser molt intensa. Després hi va haver un parèntesi i trobades puntuals.
Quan ens vam retrobar, en Miquel acabava de patir un ictus que l'havia deixat totalment inhàbil: no podia caminar, ni moure els braços i li costava molt parlar. Però, malgrat el seu estat físic, em va assegurar que estava convençut que s'acabaria recuperant. En aquesta conversa amb el Miquel vaig tenir molt clar que havíem de fer un documental sobre la seva vivència a la guerra de Bòsnia fins a l'ictus.

Quina és la vostra valoració sobre l'experiència vital d'en Miquel Ruiz?
V.T.: En Miquel és una persona lluitadora i entusiasta que té moltes ganes de viure i de tirar endavant per fer tornar a fer les fotografies que fa i que exposa sense parar. Té sens dubte la capacitat de lluitar i per superar les adversitats.

Què us ha sorprès més durant el rodatge?
Pep Boix (P.B.): El rodatge en sí mateix ha estat un procés en el que ens hem anat deixant sorprendre desgranant aquelles històries que els testimonis ens anàvem descobrint. En alguns casos, aquests testimonis han aparegut fruit d'una coincidència totalment fortuïta i han acabat sent veus rellevants que han ajudat a fer créixer aquest projecte. Quan vam començar a rodar ni tan sols teníem previst anar a Sarajevo. Però mica en mica, a mida que anàvem coneixent la història d'en Miquel ens vam engrescar i vam creure que era imprescindible anar-hi per tancar el cercle i donar sentit al documental.

Quins testimonis us han impressionat especialment?
P.B.: A mi sens dubte em va impressionar el testimoni de la Bakira, presidenta de l'Associació de Dones Víctimes de Guerra. El seu despatx, a peu de carrer, tenia les parets folrades de retalls de diaris sobre processos judicials, fotos de víctimes i de criminals. En una de les parets, un mapa de Bòsnia ple de puntets vermells marcant les ciutats on els assetjaments a les dones es feien de manera sistemàtica durant la guerra. Al rostre s'endevinava que la Bakira havia patit molt. Ho transmetia encara que no entenguéssim la seva llengua. La Bakira segueix lluitant perquè es faci justícia a Bòsnia.

V.T.: Coincidim amb en Pep, però jo hi afegiria el fet de rodar a la Munira, Presidenta de les Mares de Srebrenica al mig del cementiri de Potocari, que esta enclavat dins territori Serbi, i voltejat de mes de vuit mil làpides de les víctimes assassinades, us asseguro que sentia una sensació que mai havia sentit.
També el retrobament amb en Mehmed, un refugiat que vam tenir a Malgrat, i que vàrem tenir una bona amistat, poder abraçar-lo a Sarajevo va ésser molt emocionant.
Quins ha estat els reptes tècnics més importants?
P.B.: Potser el repte més gran ha estat fer un documental d'aquesta envergadura amb un equip molt reduït de només tres persones. En alguns moments vaig arribar a pensar que el projecte se'ns havia fet massa gran, així que no hi va haver més remei que posar-hi tot l'esforç, hores i motivació per tirar endavant. Gràcies també a la col·laboració de persones que ens han donat un cop de mà, com l'Anja Musanovic, que va fer la producció a Sarajevo i d' intèrpret, i que juntament amb la Masha Kamenjasevic han transcrit al català totes les entrevistes. Posteriorment també hem tingut la sort de comptar amb en Marc Ferri, que ens va oferir la possibilitat de poder doblar els testimonis bosnians al català, fent molt més còmode el visionat i facilitant-ne la comprensió. Gràcies també a la Tati Cervià i a l'Amira per col·laborar aportant la banda sonora al documental.

Creieu que la població ha pogut superar aquell conflicte bèl·lic?
P.B.: Abans d'anar a Sarajevo pensava que sí. Evidentment la meva ignorància era absoluta. Només arribar-hi i posar-te a treballar te n'adones que encara hi ha molta feina per fer. No hi ha una sola cantonada sense impactes de metralla o bombes. No hi ha una sola plaça o parc on no hi hagi tombes. El record és molt present i 20 anys són molt pocs anys. Encara hi ha criminals per jutjar, víctimes per identificar, per desenterrar de les fosses comunes…

V.T.: Més que un conflicte bèl·lic, va ser una matança entre ciutadans, entre veïns d'un mateix poble o ciutat. Una població de persones pacífiques, que vivien entre les seves cultures o religions sense conflictes greus. Una trama, una conspiració mediàtica de 10 anys d'enverinar la població va ajudar a que l'odi es desenvolupes dels uns caps als altres. La massacre humana de Bòsnia serà molt difícil d'oblidar, les noves generacions i el temps es l'esperança.
Al nostre país coneix bé aquesta mena de guerra civil, precisament aquest 1 d'abril fa 74 que va acabar, i encara hi ha impediments per obrir foses comunes, per estudiar documents i les persones que la van viure encara tenen la seva privadesa en parlar de fets que van passar.

A part de Girona, Malgrat i Roses, on teniu previst projectar el documental?
V.T.: Ara tenim el gust de presentar-lo a Calella dintre el prestigiós Festimatge i desprès el 24 de maig l'estrenem a Barcelona a la Sala Luz de Gaz. Tenim pendent Blanes, Mataró i Figueres.

'De Bòsnia a l'ictus' ha canviat la vostra percepció sobre la guerra de Bòsnia?
P.B.: Si, totalment. quan va esclatar el conflicte jo tenia uns 14 anys i era incapaç d'entendre-ho. Ara segueixo sense entendre-ho perquè una guerra no té cap mena de sentit però passar pels diferents escenaris del conflicte i tenir la sort de poder entrevistar a tots aquests testimonis m'ha fet obrir els ulls i adonar-me'n de la barbàrie, dimensionar-la.

V.T.: Més que la percepció en si, quan ho vius, quan trepitges els carrers i parles amb testimonis i veus la situació de l'espai que has conegut, veus que hi ha un abisme dintre la mateixa Europa, que aquesta unió que ens volen fer creure es realment pels polítics i els rics. La gent que necessita ajuda no compta per res.
A Bòsnia se li va donar l'esquena bona part de la guerra i ara se li dona l'esquena a la postguerra. Hi ha alguna multinacional que hi edifica un gratacels i tant sols no arregla l'entorn immediat que està esgavellat des de fa vint anys i on hi viuen els ciutadans. A la seva bombolla no els hi falta de res, els millors productes, els seus guardes i bons hotels per quan hi van els polítics europeus i catalans a fer visites de protocol.
Sort, i aquesta és l'única sort, que comptem amb l'ajuda de persones altruistes o organitzacions no governamentals que sempre han estat al peu del canó; això és solidaritat de veritat i hem d'agrair i col·laborar amb els qui treballen amb aquest esperit.

De què n'esteu més satisfets?
P.B.: D'haver pogut finalitzar el projecte i poder compartir-lo.

V.T.: De donar la veu a les persones que van patir aquesta guerra i de poder explicar per mitjans d'en Miquel moltes històries i vivències que va conèixer i viure.